Sobreestimem la vida?

És una pregunta que podria ferir moltes sensibilitats i inclús pensar en la depressió o malaltia mental de qui se la planteja però, sobreestimem la vida?
Sempre hem tingut molta por a la mort, per què és el passatge irreversible a la no vida, però realment es tant acollonant la vida?

El meu dubte és, quants moments sentim realment felicitat front els moments que ens sentim simplement normal, que ens sentim fastiguejats o que ens sentim 'de marrón'?

Mirat d'una altra manera, quants temps al dia ens genera una sensació de 'ostia, quin moment més guapo!' respecta al temps que dediquem a les coses vulgars i al dia a dia? Quants dies passen per les nostres vides sense pena ni gloria respecte els dies que recordem per sempre?
Quin es el ratio d'hores de pic i pala respecte els moments guais de la vida?

La naturalesa es sàvia i ens programa per defensar la nostra existència, però alhora ens ha fet massa intel·ligents i ens arribem a plantejar-nos el sentit de la vida des d'altres vertents a part de la mera felicitat terrenal.

Jo evidentment no vull morir i deixar aquest mon mentre el meu cos m'aguanti, però si m'ho mirés objectivament pensaria igual? si miro el tarannà d'una formiga, amb el seu 'vayven' des de la meva visió privilegiada penso, 'vaya vida!'. Hi ha alguna cosa que ens diferenciï realment?

Seguirem pensant...

Matemàtica -> física teòrica -> religió.

Una de les coses que descobreixes quan et vas fent gran es que el que t'oferien quan estudiaves era collonut, a part del no fotre ni brot, la oportunitat d'acumular coneixement era brutal.
Un dia se't desperta el "gusà" i en el meu cas ha estat amb la física. Fa dos o tres anys que he anat aconseguint llibres i he anat llegint poc a poc, primer no entenent absolutament res i després alguna cosa més sobre temes com la relativitat o la mecànica quàntica.
A les conclusions que he arribat després d'aquest curs casero de CCC és que la física actual ja no es una ciència, per molt empírica que sigui, si no una religió.
Per altra banda, tot i l'agosarament, penso que la física, sobretot la teòrica, ha perdut el nord des de fa temps. El cas es que hi ha dues teories principals acceptades, una per a la "macro-física" i l'altre per la "micro-física", relativitat i quàntica respectivament. El més curiós es que si les intentes unir, no funcionen. Comencen a aparèixer infinits i la cosa es complica.
Solució, comencem a inventar dimensions extra i n'afegim fins que anul·lem els infinits que ens molesten... si no n'hi ha prou amb 5, fon-li 10, o 11, m-branas, p-branas i llestos (teoria de cordes).
Crec que la matemàtica n'és la culpable, és una gran eina però de doble fil. Et dona els estris per calcular el que necessites, però té el risc de perdre't en les seves lleis i arribar a conclusions, que com els números ho diuen, t'hi aferres amb massa força.
Hi ha algo que falla en la física actual, i crec que està en la base. Per exemple, cada cop penso amb més força que aviat llegirem el títol "la teoria de la relativitat es demostra errònia". Crec que només és la matemàtica (en aquest cas vull dir que els resultats numèrics quadren, tipus desviament horari dels satèl·lits, etc) la que sustenta la teoria de la relativitat i no pas el que representa realment. No crec en la velocitat constant de la llum (potser la gravetat l'afecta), i encara menys en la diferència del temps segons l'observador.
En el cas de la física quàntica crec que les proves empíriques encara no s'han llegit amb els ulls adequats. Doble "rendija" (Young), dualitat (Schrodinger), incertesa (Heisenberg), tot resultats correctes però que la lectura que se n'ha fet, per cents o mils de físics per cert, penso que no és en la via correcte i crec que molts d'ells, en el fondo, deuen pensar igual que un mossèn, que es deu plantejar la seva fe a diari (si més no, jo ho faria).

Drogues, prejudicis i creativitat

Penso que es bastant palès que l'efecte de les drogues millora la creativitat. És l'abandó dels prejudicis que tenim arrelats en el més profund el que faciliten les drogues per a que siguin tan propicies a la genialitat. Prejudicis que segurament un no és gens conscient que els té.

Es cert això? Artistes, músics, filòsofs, físics teòrics, han estat capaços de fer les seves grans creacions en moments de lucidesa o sota l'efecte de cert tipus de drogues? Em refereixo el moment de crear la idea, no pas del desenvolupament que n'hagin fet a posteriori, el "he vist la llum".

Sembla que Salvador Dalí va dir un dia "Jo no faig servir drogues: jo sóc una droga", segurament tenia raó. Pots ser gent "normal" i drogar-te o tenir innata la droga, unes unions neuronals/neurotransmissors (suposo) funcionant a pinyón, que et donen un nivell d'auto-estima i seguretat que et permet apartar els teus prejudicis i crear.

Total, son els prejudicis els que limiten la creació?

No som res

I si a mode de pantalla no som més que punts d’energia excitats de forma que no som nosaltres si no aquests punts fixes en l’espai qui ens defineix. No és la matèria res en ella mateixa si no la simple imatge creada per aquests punts espaials excitats.

El que em refereixo es la possibilitat que l’espai sigui una malla de “punts” de la mateixa manera que ho és una pantalla d’ordinador on les imatges, videos i tot el que veiem en ella sabem que no existeix per si mateix, si no que son un efecte visual creat a partir d’un conjunt de punts que emeten diferents colors. Sabem que la imatge propiament no existeix, si no que és els punts que la formen els que existeixen. Allà on ara veiem una imatge, en veiem un altre al cap d’uns segons, però els punts no varien, son físicament els mateixos.

Qui ens pot assegurar que nosaltres i tot el que ens envolta no som pura ciencia ficció creada a partir de punts excitats que reflecteixen la nostra imatge, i que més que una pantalla 3D, la realitat física és una pantalla nD on s’hi reflecteixen formes, olors, sensacions, pensaments i consciència.

kriyeng.