És una pregunta que podria ferir moltes sensibilitats i inclús pensar en la depressió o malaltia mental de qui se la planteja però, sobreestimem la vida?
Sempre hem tingut molta por a la mort, per què és el passatge irreversible a la no vida, però realment es tant acollonant la vida?
El meu dubte és, quants moments sentim realment felicitat front els moments que ens sentim simplement normal, que ens sentim fastiguejats o que ens sentim 'de marrón'?
Mirat d'una altra manera, quants temps al dia ens genera una sensació de 'ostia, quin moment més guapo!' respecta al temps que dediquem a les coses vulgars i al dia a dia? Quants dies passen per les nostres vides sense pena ni gloria respecte els dies que recordem per sempre?
Quin es el ratio d'hores de pic i pala respecte els moments guais de la vida?
La naturalesa es sàvia i ens programa per defensar la nostra existència, però alhora ens ha fet massa intel·ligents i ens arribem a plantejar-nos el sentit de la vida des d'altres vertents a part de la mera felicitat terrenal.
Jo evidentment no vull morir i deixar aquest mon mentre el meu cos m'aguanti, però si m'ho mirés objectivament pensaria igual? si miro el tarannà d'una formiga, amb el seu 'vayven' des de la meva visió privilegiada penso, 'vaya vida!'. Hi ha alguna cosa que ens diferenciï realment?
Seguirem pensant...
