Fa temps que no penso en públic

Bàsicament feia dies que no publicava.
A partir d'una estúpida teoria que intenta explicar d'on venen els números que gastem a diari o dits correctament, els aràbics, m'he parat a pensar amb el que ens preocupa/disutim/comentem al nostre dia a dia. Penso que ens passem el dia discutint coses que només interessen a ecologistes, sindicats i polítics.

Estic una mica fart de sentir sobre política, desastres ecològics causats pels homes i injustícies socials i no de tractar temes amb una mica de suc. Igual que parlem/discutim sobre tot això no discutim sobre el gat d'Schrodinger, ni la "incertidumbre" de Heisenberg, ni per què el meu bessó seria més jove si marxés volant a Caceres a la velocitat de la llum.
A priori sembla inversemblant, però no crec que sapiguem més de crisi financera, ni d'arreglos salarials i ja no diguem de canvi climàtic que de física quàntica ni fisicia relativista.

El nostre dia a dia i els bombardejos externs que rebem, no ens deixen més opció que plantejarnos aquests temes tan superguais i als quals la única alternativa que tenim és discutir sobre la última aplicació inútil que ens ha presentat el nostre "superdevice". Tampoc crec en el fons que ens anem atonant, sino que crec que ja venim tontos però no teniem les eines per ser-ho. Necessitem que algú ens digui de que ens hem de queixar i que ens ha de molar i llestos.

Sobreestimem la vida?

És una pregunta que podria ferir moltes sensibilitats i inclús pensar en la depressió o malaltia mental de qui se la planteja però, sobreestimem la vida?
Sempre hem tingut molta por a la mort, per què és el passatge irreversible a la no vida, però realment es tant acollonant la vida?

El meu dubte és, quants moments sentim realment felicitat front els moments que ens sentim simplement normal, que ens sentim fastiguejats o que ens sentim 'de marrón'?

Mirat d'una altra manera, quants temps al dia ens genera una sensació de 'ostia, quin moment més guapo!' respecta al temps que dediquem a les coses vulgars i al dia a dia? Quants dies passen per les nostres vides sense pena ni gloria respecte els dies que recordem per sempre?
Quin es el ratio d'hores de pic i pala respecte els moments guais de la vida?

La naturalesa es sàvia i ens programa per defensar la nostra existència, però alhora ens ha fet massa intel·ligents i ens arribem a plantejar-nos el sentit de la vida des d'altres vertents a part de la mera felicitat terrenal.

Jo evidentment no vull morir i deixar aquest mon mentre el meu cos m'aguanti, però si m'ho mirés objectivament pensaria igual? si miro el tarannà d'una formiga, amb el seu 'vayven' des de la meva visió privilegiada penso, 'vaya vida!'. Hi ha alguna cosa que ens diferenciï realment?

Seguirem pensant...

Foals... allà mateix

designers.mx segueix fent de les seves.
en el fons crec que és el primer grup que vaig afegir com a playlist a l'Spotify.
Vaig començar amb el tema "Blue Blood" primera cançó del seu àlbum "Total Life Forever". Encara no m'he parat a escoltar el seu LP però "Spanish Sahara" dies després m'ha depsertat l'interès d'escriure aquest post.

Escolta'l al Spotify: Spanish Sahara - Foals

Link de Youtube (no deixen enllaçar-la desde fora) Spanish Sahara - Foals

Matemàtica -> física teòrica -> religió.

Una de les coses que descobreixes quan et vas fent gran es que el que t'oferien quan estudiaves era collonut, a part del no fotre ni brot, la oportunitat d'acumular coneixement era brutal.
Un dia se't desperta el "gusà" i en el meu cas ha estat amb la física. Fa dos o tres anys que he anat aconseguint llibres i he anat llegint poc a poc, primer no entenent absolutament res i després alguna cosa més sobre temes com la relativitat o la mecànica quàntica.
A les conclusions que he arribat després d'aquest curs casero de CCC és que la física actual ja no es una ciència, per molt empírica que sigui, si no una religió.
Per altra banda, tot i l'agosarament, penso que la física, sobretot la teòrica, ha perdut el nord des de fa temps. El cas es que hi ha dues teories principals acceptades, una per a la "macro-física" i l'altre per la "micro-física", relativitat i quàntica respectivament. El més curiós es que si les intentes unir, no funcionen. Comencen a aparèixer infinits i la cosa es complica.
Solució, comencem a inventar dimensions extra i n'afegim fins que anul·lem els infinits que ens molesten... si no n'hi ha prou amb 5, fon-li 10, o 11, m-branas, p-branas i llestos (teoria de cordes).
Crec que la matemàtica n'és la culpable, és una gran eina però de doble fil. Et dona els estris per calcular el que necessites, però té el risc de perdre't en les seves lleis i arribar a conclusions, que com els números ho diuen, t'hi aferres amb massa força.
Hi ha algo que falla en la física actual, i crec que està en la base. Per exemple, cada cop penso amb més força que aviat llegirem el títol "la teoria de la relativitat es demostra errònia". Crec que només és la matemàtica (en aquest cas vull dir que els resultats numèrics quadren, tipus desviament horari dels satèl·lits, etc) la que sustenta la teoria de la relativitat i no pas el que representa realment. No crec en la velocitat constant de la llum (potser la gravetat l'afecta), i encara menys en la diferència del temps segons l'observador.
En el cas de la física quàntica crec que les proves empíriques encara no s'han llegit amb els ulls adequats. Doble "rendija" (Young), dualitat (Schrodinger), incertesa (Heisenberg), tot resultats correctes però que la lectura que se n'ha fet, per cents o mils de físics per cert, penso que no és en la via correcte i crec que molts d'ells, en el fondo, deuen pensar igual que un mossèn, que es deu plantejar la seva fe a diari (si més no, jo ho faria).

Drogues, prejudicis i creativitat

Penso que es bastant palès que l'efecte de les drogues millora la creativitat. És l'abandó dels prejudicis que tenim arrelats en el més profund el que faciliten les drogues per a que siguin tan propicies a la genialitat. Prejudicis que segurament un no és gens conscient que els té.

Es cert això? Artistes, músics, filòsofs, físics teòrics, han estat capaços de fer les seves grans creacions en moments de lucidesa o sota l'efecte de cert tipus de drogues? Em refereixo el moment de crear la idea, no pas del desenvolupament que n'hagin fet a posteriori, el "he vist la llum".

Sembla que Salvador Dalí va dir un dia "Jo no faig servir drogues: jo sóc una droga", segurament tenia raó. Pots ser gent "normal" i drogar-te o tenir innata la droga, unes unions neuronals/neurotransmissors (suposo) funcionant a pinyón, que et donen un nivell d'auto-estima i seguretat que et permet apartar els teus prejudicis i crear.

Total, son els prejudicis els que limiten la creació?

The xx, seguim descobrint...

http://designers.mx m'està descobrint un tipus de música que tenia bastant descartat.
La veritat es que l'efecte que m'està produïnt tot aquest nou ventall musical es el d'activitat, creativitat... no se exactament que és... potser m'intento reflexar (sense massa èxit) en la capacitat de crear coses noves que tenen els usuaris/dissenyadors que creen aquests recopilatoris, ususaris "exclusius" invitats per altres usuaris i no pas qualsevol.
En resum, hi ha molts grups que no havia sentit en la vida i ara en destaco un, The xx.

Escolta'l a Spotify: The xx
Web: The xx

Baxter Dury, algo està passant...

Realment, algo m'està passant... twitter, blog... i ara música que no hauria donat un duro m'està despertant interès. Ara és el cas de Baxter Dury, que ademés és pràcticament per primera vegada des que tinc Spotify, que he descobert un grup/cantant a partir de les novetats que pengen a la portada quan inicies el programa.

Per cert, ja l'he provat al cotxe i no és apte per radars ni per carreteres solitàries si t'estimes la vida.

Escolta'l al Spotify: Baxter Dury – Isabel
Web: www.baxter-dury.com